LES BORRRASSES. COLLIR I PLEGAR OLIVES

" Per Santa Caterina ( 25 de novembre ) l'0li és a l'oliva ". Normalment dura fins a Sant Sebastià ( 20 de gener ). Collir olives era una feina molt dura perquè es feia i es fa quan ja el fred es intens. Les mans i les orelles et quedaven gelades. I les branques de les oliveres hi penjaven regalims de gel. L'esmorçar típic era una torrada de pa amb arengada i raïm.

La Borrassa es com una manta o llençol de roba de cànem o de jute que serveix per a plegar les olives, les ametlles, les garrofes.... per a portar faves, mongetes, palla..etc. Es molt atraient l'efecte de les borrasses esteses a terra i sobretot damunt de pedres. Sembla l'escuma que fan les ones de la mar un cop arriben a la sorra de la platja. ( primera fotografia ).

Abans les olives es plegaven de terra ( veure segona fotografia amb indumentària típica i les ungles postisses) avui aquest ofici ja ha desaparegut totalment per bser bsubstituit per les màquines recolectores i bufadores.

Els pagesos estenien unes gran borrasses ( lonas o mallas en espanyol ) per tal que les olives caiguessin al damunt. Aquestes borrasses eren fetes de roba, millor dit, de sacs desfets i cosits, concretament de quatre sacs. La gent en tenia de moltes mides per estendre al entorn de l'olivera o de l'ametller. Més tard varen ser de roba i finalment de polàstic ( com unes malles ).

" Mengéu, mossos, que l'alba va clarejant, poséu en les carretes vergues i bancs, les saques i les borrasses, i avant, avant, que quan arribarem a l'olivar gran dia farà ". A l'hora de collir les olives calia fer caure les que s'han havien resistit al vent o esperare a que madurin prou perquè el vent les faci caure. O mitjançant unes escales collir-les ( veure fotografia ) o batre les oliveres manualment amb una perxa tradicional i, sobretot, mecànicament , fent tremolar les branques per fer caure les olives damunt les borrasses. També cauen fulles , naturalment.

A'estenien les borrasses en el sól on anaven caient les olives madures. Aquests mètode té l'avantatge de tecollit les olives prou netes, només hi ha v algunes fulles o petites branque d'olivera. Antigament , es prescindia de les les borrasses si el sól de l'0liverar estaba net, es va dir, lliure d'herbes i pedres. LLavors s'escombrava fent munts, amb les escombres metàl.liques o de tarama o nes plegaven amb les mans. (veure segona fotografia).

Sistema de batuda. Proveït d'una vara que té una longitud des d'un a tres metres, es 9olpeja les rames de l'árbre procurant que el cop incideixi lateralment a les zones més fructíferes. El fruit caigut ( olives, ametlles, garrofes...) es recull en borrasses esteses al entorn de la soca de l'arbre i que ocupen una superficie superior a la zona de caiguda o degoteix. Aquestes borrasses es pleguen convenientment i desprès s'omplen els cabassos i finalment els sacs ( veure penultima fotografia ).

Ara ja no s'utilitzen les borrrasses sino amb les olives a terra, al voltant de les oliveres, pentinem el negre mantell d'olives amb una màquina recolectora que té un rotor o preferiblement , diversos rotors, per actuar sobre cada costat de l'olivera, proveït d'eix vertical i accionats amb un moviment oscil-lant - vibratori angular. Sota té un dispositiu de recollida i agrupament de les olives, que comprèn un braç tubular que té una embocadura en un dels seus extrems i un conducte interior comunicant amb aquesta embocadura. Per sobre les pintes ( veure quarta fotografia ) amb múltiples dents agafan o fan caure les olives a l'embocadura.

Avui tenim màquines portàtils vibradores que amb un no -res fan caure els fruïts aplicant a una branca o tronc secundari de l'arbre un moviment lineal altern o vibratori. I finalment la màquina bufadora de petites dimensions,auto propulsada, molt lleugera i de gran mobilitat, composta d'un bastidor , un motor de gasolina que proporciona la força motriu, una turbina que produeix i projecte l'aire a pressió per el desplaçament de l'oliva o de l'ametlla i un recollidor- elevador que'ls ptojecta fins al recipient. ( última fotografia ).

LA PORTADORA, DOGUES I SEMALERS

La portadora és un estri o atuell format per dogues de fusta ( cadascuna de les fustes que forman el cos d'una portadora i es mantenen units per cèrcols), de fons i boca generalment ovalats i eventualment circulars, més alt que ample i amb la boca més gran que el fons, proveït de dos cornaleres o nanses disposades als extrems del diàmetre de la gran boca, que serveix per a transportar raim o vi i, també, altres fruites, aigua, terra... ( veure primera fotografia).

Les portadores podien ser de ruc, matxo o carro. Les dues ptimeras eran traginats a bast de la vinya fins al cup, col.locant sobre les atzambles dels animals un semal per banda. Quatre cèrcols de ferro o , més antigament , de fusta d'avallener, adhesionaven les dogues i evitaven el vessament de sucs del raïm. Quan les portadores pesaven al voltant dels l00 K. havien de ser portades , pel seu pes, amb camalers ( cadascún dels dos pals de fusta, normalment de roure, que dues o quatre persones traginen una portadora) fins al carro i després al cup.

Les portadores a Galicia són anomenades odres i les de boca ampla serveixen per a transportar els raims i les de boca estreta per a transportar el most ( veure segona fotografia ).

Les portadores perrmeten carregar gran quantitats de raïm , que s'aixafa amb el funyot o pisot per tal d'encanir- ni més sense perdr`n ni gota. Poden arribar a contenir fins a 80 Kg. i posseixen dos cornaleres o nanses de peça única amb la seves dogues corresponents, per poder agafar la portadora entre dues o quatre persones mitjançant els semalers. ( veure tercera fotografia ).

Quan estaven plens els coves ( penúltima fotografia ) els duien a les portadores. Un cop plenes a'apropaven al carro amb el semalers i es pujaven agafant-les per les cornaleres entre dosa homes. El de baix agafava la cornalera amb les b mans , l'altre, dat del carro, tibava amb una corda enganxada a l'altra cornalera. En un carro habitualment hi cabien unes setze portadores.

La portadora , acabada la verema, podia ser destinada a contenir altres productes. Així el barral , una portadora tapada, es feia servir per a transportar el suc o merda de les comunes al camp on servei d'adob. Avui amb els tractors i els adobs orgànic tot això ha desaparescut.

De la soca a la cistella , de la portadora al carro i del carro al cup.

El cistell ben carregat a la portadora hem abocat.

La portadora és plena del raïm de la varema.

En el carro, sense demora, hem buidat la portadora,

LA SÀRRIA; ELS ARGUENS I ELS ARGADELLS

La necessitat imperiosa del transport fou el canal de comunicació primogènit més important de les primeres civilitzacions. Tots els camins eren estrets, poc més que corriols en alguns casos. El tragí important de mercaderies entre poblacions calia fer-lo per camins de bast o de ferradura, amb mules i rucs.

Els traginers i les rècues de mules donaven vida als camins.La preparació de la càrrega permitia diverses possibilitats segons les mercaderies. sàrries d'espart per a productes agrócoles i objectes de vidre i ceràmica; arguens per portar feixos de llenya; argadells per portar sacs i càntirs i caixes de fusta per portar aliments o botes i portadores per a liquids.

La SÀRRIA es una espècie de serà més llarg que ample, que normalment s'utilitza per portar la carga d'una cavalleria ( primera i segona fotografia ). Es un recipient molt gros, generalment d'espart, que forma una bossa a cadascún del seus extrems i serveix, posat damunt un animal ( mula, ruc o cavall ) per btransportar cpalla, patates, hortalises, càntirs i gerres...i també per portar tot l'equpatge com els guies de l'Himalaia.

Al damunt de l' albarda s'hi posava la sàrria , un estri de palma o espart que en posar-se damunt l'animal feia com dues bosses que penjaven una cada costat i es subjectava damunt l'albarda amb una corda lligada d'una manera especial que envoltava ruc i sàrria que per molt que es mogués l'animal la sàrria no es movia ni queia mai. Una cosa que s'havia de procurar en carregar era que la càrrega que es posava a les dues bosses fos més o menys equilibrada en pes si no es feia així, a vegades el pobre ruc o mula caminaven tort i algunes vegades , ho he vist tres cops, inclús queien. ( tercera fotografia que correspon a una sàrria moruna on el fill es posat dins d'una de les bosses).

Els ARGUENS eren uns aparells en forma de V a vegades fet amb rames d'arbre ja amb la forma i altres amb dos barrots units per la part baixa units per barrots de dos en dos, quedan separats uns seixanta centímetres, mitjançant unes cordes s'en penjaven dos, un a cada costar del ruc o mula i s'empraven per portar sacs de patates, llenya i feixos d'herba .

Els ARGADELLS eren un estri fet de vimets que formava una plataforma rígida damunt de l'esquena del ruc o mula ; formant part d'aquesta plataforma hi havia com un cove en cada un dels quals ( veure última fotografia ) , normalment quatre , dos a cada costat o excepcionalment sis on es posaven càntirs ( penúltima foto ) , d'una forma adient que s'hi ajustaven exacvtament. A cada càntir hi cabia de vuit a deu litres d'aigua ( després vi i oli ) i era la forma que tenien les cases mencades de pou o cisterna per proveïr-se d'aigua.

Quan la sàrria, els arguens i els argadells estaven plens , llavors quedave una superficie plana damunt dèlls i de l'esquena del animal, allí s'hi continuava posant càrrega si aquesta era lleugera com per exemple herbes, feixos de rames o sacs de palla fins que tot plegar feia més embaslum que el mateix ruc o mula, també portava el estris de traballar el camp.

EL CARRO

La paraula carro ve del llatí " carrus " : una carcassa amb rodes i sense vaus per transportar persones o objectes. Tres són les parts fonementals d'un carro : les rodes ,que són el elements més dificils d'elaborar o construir; les barres sobre les quals s'hi amarran els animals , i la caixa , destinada a acollir la càrrega.

L'invent del carro fou el resultat de l'aplicació dels coneixements de la tracció animal ( última fotografia) lligar amb la descoberta de la roda ( tercera fotografia). Els documents més antics en donen fe vers el 3.000 a.C a la ciua¡tat d'Ur ( Mesopotàmia), i temps després a Egipte. A Catalunya els primers carros coneguts són d'època ibèrica, i l'ús com a sistema de transport es generaltzà durant la romanització. Els carros es transformaren en plataformes mòbils des de les quals es podien llançar javelines, llançes contra l'enemic, i permetien desplaçar els exèrcits de manera més ràpida, eficaç i unitaria. És a dir, van esdevenir armes de guerra ( penúltima fotografia ).

El carro ha estat el mitjà de transport per excel.lència durant segles i segles. Per treballar al camp, per mercadejar, com a diligència. L'ús del carro va fer canviar el disseny de les cases per tal que s'hi pogués maniobrar a dins : entrades amples, contoneres per protegir les parets, rails...fins i tot els carrers dels pobles estaven configurats i pensats perquè el pas dels carrors no provoqués inconvenients.

El carro com he dit es compon bàsicament de tres peçes : una empostissada horitzontal , amb barres o sense ; dos braços per enganxar els animals de tir i les rodes. Aquestes , especialment, són de complicada manufactura i abans de curbar la fusta, normalment d'alzina, s'havia d'assecar com a mínim durant un any. L'operació més complicada, però, era la de consolidar el cèrcol de ferro amb la fusta de la roda ( primera fotografia ).

El carro més usat ha estat sempre el carro d'escales . Altres carros , més especialitzats són el de torn ( preparats per traginar botes i bocois ); de trabuc ( per a transport de terra, fems, runes... amb bolquet per descarregar ), i les tartanes i diligencies, pensats per dur persones. El carro en l'antiguitat era considerat com un luxe, el qual només s'atorgava als faraons i als magistrats. Un vehícle molt utilitzat en èpoques passades que, a més de servir per a transportar l'home i les seves eines al lloc de treball, li ha servit en el dies de festa com a únic mitjà de transportar families, amics a indrets de descans i divertiment.

Aquest vehícle de tracció animal per a transportar càrrega, que consisteix en una caixa ,amb baranes o sense, proveït d'una perxa o dues vaus on van enganxats els animals i d'un fusell fixat a la part inferior, als extrems del qual giren lliures dues rodes. La part destinada a la càrrega -es constituïda per la caixa formada per braços mestres units als extrems pels capçals anterior i posterior, d'un marc proveït de baranes. La caixa va articulada damunt una ewstructura rígida que permet de bolcar la càrrega per la saga tot rerirant una barra ( matràs ) que uneix ambdues estructures mitjançant unes dolles. Damunt de les mànegeres van muntades les rodes , aquestes consisteixen en un encorbat fet amb peçes de fusta, dites corbes, recobertes d'una llanda de ferro o cèrcol fixada per calatge en calent i collada, que és al botó per mitjà de raigs ( generalment 16 ) de fusta col.locats, en la disposició anomenada broquer, amb inclinació cap endins per l'extrem del botó, al centre del qual hi ha la boixa de ferro, que actua de coixinet de fricció, untat amb sèu per tal de facilitar-ne el gir damunt la mànega del fusell; una clavilla que travessa el fusell o un dau collat a la mànega evita que pogui sortir la roda.

Accessoris del Carro. La vela de lona, antigament de cànem i sovint decorada amb trossos de cuir, que és muntada damunt les baranes per mitjà d'un barnillatge de fusta; les estaques que són muntades damunt les baranes per tal d'augmentar l'altura de ka càrrega; el fre , que consisteix en una peça de fusta anomenada soc , que per mitjà d'una barta i un joc d'engranatges és aplicada per la seva cara corba damunt la llanda de la roda per tal d'impedir-li el gir; descansos que són barres articulades als braços mestres amb el quals és apuntalat al carro per mantenir -lo horizontal en les operacions de càrrega i descàrrega o quan els abimals no hi són emganxats.

EL CARRO

ALBARDA

L' albarda és l'aparell per carregar damunt dels animals de peu rodó ( mules, rucs, cavalls..) que consisteix principalment de dos grans coixins que s'adapten als costats del llom de l'animal i sobre el qual es col.loquen les sàrries. Deixant buit el mig per tal que la cárrega no malmeti l'animal.

L'albarda és subjectada mitjançant la cingla que rodeja el ventre de la cavallereia , i a vegades també mitjançant el pitral i la rebasta , brides amples de corretja que la fixan en sentit longitudinal. L'albarda necessita estabilitat per això no deu girar baix el ventre de l'animal.

Dita paraula procedeix de l'arab( al.b`da'ah = fitxar ). Existeix un poble amb el mateix nom ( un topònim ), que podria fer referència a una planta , el albardire , utilizat com espart per a realitzat cordons, llacços, lligams...

MOTS. " Qui no pot pegar al ruc, pega a l'albarda ". El que no s'atraveix o no pot venjar-se d'un i pega al veí.
" És un cavall sense brida ni albarda ". Un hombre molt perillós.
" El qui matina menja pexuga i el que tarda li penjant l'Albarda ". Procura l'aliment de bon matí perquè pot qudar-te sense.
" Albarda sobre albarda ". Imposar un nou gravament a qui està petint un.
" Ara plouen albardes ". Quan sofrim quelcom que no podem suportar.

SENTIT FIGURAT.

" D'on ve el ruc , vindrà l'albarda ". Causa i efecte.
" Sols li falta l'albarda ". Una persona cabotenca o toixarruda.
" No em deixaré posar l'albarda ". No admetre certes coses.
" De quan perlaven les albardes ". Alusió a temps antics com desconeguts.
" Donar un cop de albarda ". Treure's de damunt violentament una càrrega.

AIXADÓ ( MAGALL ) i ARPIOTS

L'aixadó també anomenat magall es l'eina característica per esporgar els avellaners de les vergues o brots de la soca ( veure penúltima fotografia després del xerrac). Un eina semblant a una aixada estreta , el ferro de la qual té per una banda tall horizontal i per l'altre escarpell.

En temps dels ibers el aixadó ( magall ) ja formava part del conjunt d'eines agrícoles que s'usaven per guanyar terreny al bosc i netejar i acondicionar el terrenys.

Crec molt acertada i digna de cionsideració l'etimologia donada per Mistral de magall dient que'l mot prové del grec " màkella " ( aixada curta ) , introduïda a la Provença per la colònia grega de Marsella i després per les feines de la verema haver-se estés a la Champagne i a les terres nord de Catalunya.

En sentit figurat magall es una persona molt rústica o grossera. I el mot significa : disbarat, bestiesa, atzagaida i grossería. En castellá s'anomena " escardillo ". També reb el nom de magall un ocell ( cypselus alpinus ) ( vencejo ) de cos afusat, potes curtes i ales llargues en forma de falç , la vida del qual transcorre en gran part a l'aire, on caça , s'aclopa, canta amb un xiscle agut i reposa tot volant.

I l'última fotografia correspon als arpiots que es una eina en forma de càvec , la part anterior serveix per tallar i la posterior amb la fulla dividida en dues llargues per escadar, entrecavar i desterrosar la terra.

I la primera fotografia es la d'un pagés amb la barratina , prototipus del nostre país i de tot el mon rural. Un sonet fet per Pere Vives i Sarri " Migdiada del pagés " :

L'0mbra acull el pagés ran la cabana./ La mà ha deixat l'arada i el magall,/ i l'àpat congtuent i un vi de tall,/ fan perfecta la son que el cos demana.

És l'hota que al silenci hi ha galvanas/ i el vol del dia no té amagatall,/ que es dorm la rabosa i calla el gall,/ l'aire pesa i s'esberla la magrana.

Només el ca fidel li fa costat,/ sol al terreny amb cura treballa,/ i el vinyar desbrossat a torns de rella.

Dorm camperol el teu gunyat repós, el raim creix, l'ametlla agafa cos,/ el sol més alt fa fresca la canella.